Bruixots de l’aigua. Els saurins a Catalunya


Bruixots de l'aigua. Els saurins a Catalunya
Autora del llibre: Rosa M. Canela Balsebre
Estudis sobre el patrimoni etnològic de Catalunya/1. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Barcelona, 2010
Presentació divendres 12 de novembre a les 20.30h. a l’Ajuntament de la Fatarella

Pròleg
Un bé és més preuat com més escàs és.
L’aigua és un bé indispensable per a la vida. Els humans portem tan de temps cercant l’aigua, que semblaria frívol parlar d’un origen remot fixat en un temps històric. Tot i amb això, hi ha qui parla de vuit mil•lennis enrere.
Catalunya és una terra aspra i costeruda, una terra que s’ha de treballar de valent per a que hi hagi collita, pedra a pedra, traginant el millor sòl per al cultiu. Els catalans de les pedres treiem pans.
La terra seca mediterrània on la pluja no sap ploure, on cada font és un tresor, on cada pou és una esperança, és terra de saurins. Un saurí és gent experimentada que sap veure allà on la gent normal no hi sap veure; que coneix els secrets de cada barranc i escorpitera, de cada coma i fondalada. Els saurins són gent de la terra que sap trobar l’aigua allà on s’amaga.
Al zuharí, l’il•luminat, aquell qui té el do de la vidència de l’ocult. El saurí gaudeix d’una categoria liminar entre el que és d’aquest món i el que correspon a la dimensió de la màgia, una dimensió al límit entre la raó i la fe, entre allò que correspon als simples mortals i allò que és sagrat.
El saurí és -sovint un home- de la terra, gent del terme, proper i conegut per la gent de la comarca. Se li coneix el llinatge -potser el do ja li ve de familia o potser no- i, segons la seva eficàcia, se li reconeixen els mèrits i els dons.
En les ciències que estudien les cultures i les societats, la veracitat de l’existència de les coses no es limita als fenomens demostrables, sino que va més enllà. També compta allò que la gent creu.
Però, qui creu avui en un saurí? N’hi ha qui en dirà meravelles i n’hi haurà qui no hi creurà. Ara com abans la gent creiem en coses. Avui també es conten llegendes i històries fantàstiques. Es tenen com a certes les notícies d’aparicions i les històries d’éssers fantàstics. Aquestes contalles s’estenen per les xarxes socials a una velocitat superior a com abans viatjaven els contes i els romanços de canya i cordill.
Avui hi ha qui creu en el canvi climàtic i hi ha qui no hi creu. Hi ha qui creu que la terra tremola més estranyament i sovint, i que el temps està boig. I cada cop n’hi ha menys que creuen en la fiabilitat de les ciències econòmiques. Potser haurà arribat a la fi el moment de fixar l’atenció en l’antropologia com a ciència crítica i comparativa?
Agafem doncs un branquilló d’avellaner i un càntir d’aigua fresca amb anís, i deixem-nos seduïr per la lectura d’aquesta etnografia amb la vareta màgica a la ma.
Josep Fornés i Garcia, antropòleg i director del Museu Etnològic de Barcelona

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poema de Tots Sants

La recepta: Sabó de llorer